"Dones, Alcoi-Nova York"
Dori Cantó
Fecha:

13 Diciembre 2013 / 17 Enero 2014

Descripción:

Acudiu, senyores i senyors, a la festa de l’art representant hui per Dori Cantó i patrocinat per la Sala d’exposicions de la Mutua Levante. Amics de Dori i de la pintura. Qualsevol commemoració s’ha d’omplir amb paraules, Procuraré que no siguen ni massa ni massa buides.

Considereu amb mi per moment la soledat de l’artista plàstic. En el món frenètic de la informació, la serenitat del taller o l’estudi. Quan la massificació és la norma dels temps, el creador es busca en el silenci qui és, quina individualitat li ha donat la vida i què és allò que el fa únic, persona, ment aclaridora front al soroll de tantes coses que s’ens ofereixen i es venen. Entre tants missatges encreuats i atordidors, trobar-se inconfundible la veu, l’estil. I transcendir.

Contra la futilitat, fer una obra autèntica i durable. Quan tot és mercat, modes i pressa, saber prendre el seu pas. La competició de l’artista és amb si mateix. Trobar el valor contra el preu, contra la uniformitat, una manera pròpia. Treballar com viatgen els astres i ens aconsella Gothe: “Sense precipitació I sense descans”.

Es la por de la fulla en blanc, el llenç net, el pentagrama buit, l’argila que espera el miracle artesà de les mans creadores. I Anirà sorgint l’obra. Com que la pintura és una “cosa mental”, es va del cap a les mans i a la primera taca o ratlla o color que obrin un camí. Quasi sempre amb alegria o sofriment. Després, i amb moltes dificultats, pot arribar la mostra, digam la glòria o la satisfacció, també fugaç, de presentar a un públic el treball fet.

Estem mirant i admirant l’obra de Dori Cantó. Coneixeu, pel tracte o l’amistat, el seu caràcter generós, obert, educat i fi, la gràcia que té aquesta dona i el seu constant somriure. Doncs, així pinta ella. Amb una solta espontaneïtat, com una xiqueta innocent i lliure i que al mateix temps, fóra sàvia.

De la natura ha aprés Dori al secret de l’art i dels colors. Que el color està en les coses i les coses reals són color. Obriu el diccionari: “Groc” del color semblant a l’or, la llimona, la flor de la ginesta. “Blau” del color del cel sense núvols. “Verd” del color de l’herba fresca, la maragda. Tot és semblança, aproximacions per als quadres i llenguatge. Però, ¿Quin color és el mar, els núvols que passen, la posta de sol en l’estiu o en l’hivern? I, sobretot, de quin color és la tristesa, el record, una esperança?

Diem del color de la carn i la veiem, però la atracció, el frec d’una carícia i el seu goig suprem, ¡de quin color es deuen pintar? Dori Cantó ens resol el problema de la simple visió; ella ens dóna una total percepció de la vida. Ella diu: jo faig els colors, jo combine la llum, les ombres i la vida com en els primers dies de la creació. Jo sé el dia i l’hora, jo sóc en el caos de la matèria, un déu de l’harmonia.

En els quadres de Dori no s’entra, s’està. I tot es la nostra alçada, al nivell humà de la visió, a la mà. Són quadres habitables. Comença Dori un dia una altra sèrie i diu: que l’espessa vertical d’uns xiprers. O açó són unes falleres que també són unes menines o la Dama d’Elx quan va de nit a una festa… o el que més us agrade. Jo he pintat els quadres; ara manes tu, espectador, i tu resoldràs els teus problemes. Observeu com sempre trobeu dones: darrere d’una finestra, contra una barana, si es modernista, millor, o una que passeja com si volara. La dona és per a ella la natura més viva, el secret de la vida, el misteri. Ens mostra ciutats o continents on la dona és llavi ardent, passió de bellesa, llàgrima o desconcert de la pena. I és que elles sempre pateixen més, viuen més, i sempre estimen més. Dori no ens presenta mai el nu de la dona, ni la complicitat

del sexe. La dona és l’harmonia que llegeix uns versos, una carta a la llum d’una finestra, que mira més enllà de les coses i ompli els quadres d’una atmosfera de silenci, de pau i de misteri.

I ara us faré una revelació. Encara és una teoria, però que per a mi esta requeteprovada: qui va pintar a la vora d’Alcoi la nostra primera obra, les pintures de la Sarga, era una dona. Guardava for, es preocupava de les criatures, esmolava les puntes de les fletxes, però sobretot, barrejava les terres i els seus colors, s’embrutava cuinant i descobria pigments, somniava els seus grafítics i es va inventar la pintura del natural. Orientada la cova cap a l’última llum del dia, va aprendre els tons rojossos del foc, la claror que va dels rosa al morat i la taca negra de la nit sobre les ombres i els pins de la Sarga, Polop, Barxell. (encara en hi ha per allí masos amb el cognom de Cantó)

Les dones, van trobar el secret de l’art i la pintura, el sentit de l’observació, la constància, i la paciència estan en les dones, que viuen en un altra dimensió i habiten en els silencis,

A mi m’han cridat com amic. I es nota massa que no sóc  crític d’art. Sóc un enamorat de la pintura que escriu en una màquina Olivetti, pluma 22. Us deixe, que acaba d’entrar un cotxe antic en un quadre de l’exposició

Francesc Bernàcer

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
FUNDACIÓN MUTUA LEVANTE