"Escoltar per auscultar"
Fecha:

Del 21 de febrer al 23 de març de 2019

Descripción:

L’ESTETOSCOPI: ESCOLTAR ELS SONS DEL COS. ORIGEN I TRAJECTÒRIA DE L’INSTRUMENT MÈDIC INVENTAT PER LAËNNEC. Joan Llloret

L’estetoscopi o fonendoscopi com a instrument cientificomèdic ha estat un element clau des de la seua aparició en la segona dècada del segle xix per al diagnòstic de múltiples malalties cardiorespiratòries. Fins l’aparició de l’estetoscopi, l’auscultació es realitzava de manera directa (orella-tòrax) o immediata, la qual cosa generava errors i irregularitats a l’hora d’interpretar allò que s’escoltava. A més d’aquesta pràctica, era habitual la inspecció i la palpació des que, a finals del xviii, el metge austríac Leopold Auenbrugger va introduir la percussió del tòrax. Amb aquestes quatre maniobres, que continuen essent avui dia bàsiques i fonamentals en l’exploració mèdica, es tenia una idea, no sempre clara, del que li passava a la persona malalta.

Sembla que va ser de manera casual (després de veure jugar uns xiquets transmetent-se un soroll a través d’un tronc) que al metge francès René Laënnec, a la tardor de 1816, se li va acudir de fabricar artesanalment un tub cilíndric, primer de paper i més endavant de fusta, per amplificar i escoltar amb més nitidesa el so generat pel cor i els pulmons (el que denominem auscultació mediata). Des d’aleshores ençà, ha estat un instrument utilitzat de manera general pel personal sanitari, tant en l’exploració d’adults com de nens però també, per detectar els primers batecs cardíacs en l’etapa fetal (tot i que aquesta pràctica va generar al començament un intens debat sobre l’existència real d’aquests sorolls en la panxa de la dona embarassada).

Inicialment, l’invent va rebre diversos noms com «sonòmetre», «corneta mèdica» i «pectoriloqui». El definitiu va ser estetoscopi, que, com moltes paraules de l’àmbit cientificomèdic, és format amb arrels grecollatines, en aquest cas steto (“pit”) i scop (“visió”) (Weinberg, 1993). Tot i que al començament es va considerar aquest artefacte com rialler i jocós, a poc a poc va anar guanyant adeptes, i més en veure’s les possibilitats que oferia per anar explorant i descobrint els diferents sorolls que provenien del tòrax.

CANVIS EN L’ANATOMIA I LA CLÍNICA
Si tornem enrere uns anys entendrem una mica els canvis generats fins arribar a l’aparició de l’estetoscopi a finals de 1816. L’hospital, fins ben entrat el segle xvii, va ser una institució més aviat caritativa i on anaven a parar indigents, viatgers i pelegrins, on rebien atenció i curació per a diverses malal­ties. És a partir de 1700 quan comença a tenir un paper predominant en l’atenció a malalts i quan va quedant patent la necessitat d’estructurar els sabers d’acord amb la patologia, la clínica i la mateixa història del pacient.

Tot i que es comptava amb les aportacions de diversos autors mèdics i importants anatomistes en la descripció de diverses alteracions del cos mitjançant la pràctica de múltiples autòpsies, serà a partir de les contribucions del metge italià Giovanni Battista Morgagni quan s’esdevindrà un progrés significatiu en tots aquests sabers. Morgagni havia practicat nombroses disseccions anatòmiques i va relacionar aspectes clínics de la malaltia amb les troballes obtingudes de l’autòpsia. Tot i aquests progressos, la seua obra estava encara molt influïda per les teories tradicionals i humorals dels processos morbosos (Bynum, 1994; Risse, 2015).

L’autor que realment va marcar un pas decisiu en la comprensió i correlació de la patologia, la clínica i l’anatomia va ser Xavier Bichat, qui va aportar un coneixement significatiu on l’aspecte clau eren els teixits com a fraccions d’un element més gran que era l’òrgan. Va fer, igual com Morgagni, moltes disseccions i va establir una nova visió, en què l’anatomia, l’exploració clínica, els principis de fisiologia i el coneixement de les autòpsies obririen el camí definitiu per a entendre les relacions anatomoclíniques en el procés d’emmalaltir (Ackerknecht, 1967).

L’EMPREMTA DE LAËNNEC
René Laënnec, format a Nantes i a París, va tenir de professor el fisiòleg i anatomista Xavier Bichat i, una vegada doctorat, va ser íntim col·laborador de Jean-Nicolas Corvisart en la pràctica d’autòpsies. Gràcies precisament a la traducció que aquest va fer de l’obra d’Auenbrugger, Laënnec va arribar a conèixer el valor clínic de la percussió toràcica que tanta significació tindria –juntament amb l’auscultació mediata– per comprendre millor les malalties cardiorespiratòries (Micallef, 2005). Per tot això podem entendre el camí que va seguir el metge bretó fins a la invenció de l’estetoscopi, fet que marcaria l’inici de la utilització de determinats objectes i instruments en el diagnòstic de molts processos morbosos.

L’estetoscopi va impulsar Laënnec a realitzar múltiples observacions a l’hospital Necker, on treballava, i a fer les corresponents correlacions clíniques amb els informes patològics de les autòpsies. De resultes de totes les anotacions que prenia, en 1819 publicà el seu llibre De l’auscultation médiate, ou Traité du ­diagnostic des maladies des poumons et de coeur fondé principalment sur ce nouveau moyen d’exploration (“De l’auscultació mediada o Tractat de diagnòstic de les malalties dels pulmons i del cor basades principalment en aquest nou mitjà d’exploració”) (Duffin, 2010). Aquesta obra va començar a ser coneguda i la popularitat del metge francès provocà que molts estudiants de medicina de França i d’arreu d’Europa acudiren a l’hospital Necker a rebre ensenyament i pràctica sobre el nou instrument de diagnòstic.

No obstant l’evident interès amb les aportacions de Laënnec al diagnòstic clínic, en un principi va rebre crítiques pel seu tractat. No només per l’extensió del text –dos volums amb vora mil pàgines– sinó, sobretot, pel contingut. Les crítiques rebudes, el van fer reflexionar i va reduir l’obra per a la segona edició de 1826, el mateix any de la seua mort (Winter, 2012).

DIFUSIÓ DE L’INSTRUMENT ALS CERCLES CIENTÍFICS
L’impacte d’aquest nou mètode de diagnòstic, unit a l’aparició del tractat, va fer que progressivament s’estengueren les ressenyes i traduccions pels països del voltant amb l’objectiu de donar a conèixer la nova tècnica en els cercles mèdics. A Gran Bretanya, probablement la primera notícia en el periodisme mèdic sobre aquest nou instrument va aparèixer a l’Edimburg Medical and Surgical Journal en novembre de 1818 i la primera revisió del Tractat al Quarterly Journal of Foreign Medicine and Surgery. Sens dubte el metge anglès John Forbes va ser un dels que més va influir en la difusió de l’estetoscopi al món anglosaxó. De fet, ja en 1821 va eixir la primera edició traduïda del tractat amb una reducció del text per tal de facilitar-ne la lectura en el món mèdic de l’època. Igual com en terres angleses, es van presentar, entre 1819 i 1822, traduccions en països com Alemanya, Itàlia o Estats Units (Bishop, 1981).

Què va succeir a Espanya? A les acaballes de la segona dècada del segle xix, tot i ser anys difícils pel que fa als avenços científics a causa de les mesures coercitives de les autoritats absolutistes, a poc a poc es va anar rebent informació dels nous coneixements sobre l’auscultació que venien de París. Com a receptors primerencs, els centres acadèmics de Barcelona i Cadis, juntament amb Madrid, representaren el nucli més encoratjador, no sols per la introducció del nou instrument auscultatori sinó també per l’establiment progressiu de la metodologia anatomoclínica. Com assenyalen alguns autors (López Terrada, Pardo Tomás i Salavert Fabiani, 1988; López Piñero, García Ballester i Faus Sevilla, 1964), dins els significatius canvis de la universitat espanyola produïts per la davallada docent en aquestes institucions, s’originaren altres organismes alternatius com els col·legis de cirurgia. Aquests, presents a les tres ciutats esmentades, impulsaren la fusió de la medicina i la cirurgia així com una docència fonamentalment pràctica. Foren, per tant, nuclis que tingueren un paper important en l’entrada d’aquesta metodologia.

En aquestes ciutats, a més, es donaren circumstàncies com comptar amb personalitats amb un tarannà en pro de la ciència i el progrés i editar revistes mèdiques que destacaren per la difusió de les idees que provenien més enllà dels Pirineus. Pel que fa a Cadis, també hi havia factors com el bon lligam amb el món britànic i francès, i, sobretot, la tasca realitzada pel metge Francisco Javier Laso de la Vega en la difusió dels sabers (López Piñero, 1960). A Barcelona, va ser notable l’arribada del que estava generant-se a terres franceses a través de l’incipient periodisme mèdic, de la premsa (com el Diario de Barcelona), i de la intervenció, entre altres, de metges com Francesc Piguillem o Francisco Juanich i March (Danón, 1986).

MATERIALS, MODELS I UTILITAT
El paper va ser el primer material que Laënnec va utilitzar. Després va provar amb diferents tipus de fusta amb l’objectiu d’anar trobant la millor audició. Posteriorment, i  a mesura que anava generalitzant-se’n l’ús, van anar apareixent per diversos països models cilíndrics o amb discretes variacions, com un acabament en forma de campana, tots ells rígids i fets de diversos materials com vidre, marfil, plata, estany, bronze i alumini (Weinberg, 1993).

Progressivament van anar generant-se models cada vegada més adaptables a les diferents parts del cos humà, passant de models monoauriculars rígids a flexibles, tot i que el vertader salt es va produir quan aparegueren els biauriculars flexibles a mitjan segle xix. Concretament, el metge George Camman fou dels primers a fer ús, combinant diversos materials, de l’estetoscopi binaural que representaria l’inici del que seria el prototip que perduraria en el temps (Bishop, 1980). Fins i tot models tradicionals, com els tipus Piorry o Pinard, han continuat i continuen en l’actualitat usant-se, principalment en l’auscultació del cor fetal en embarassades.

Pel que fa a la part en contacte amb el pacient tenim o bé modalitat campana (per a sons de baixa freqüència, com el soroll respiratori) o bé modalitat membrana (per als d’alta freqüència, com la majoria dels sorolls cardíacs). Tot aquest ventall d’opcions, i tenint en compte la diversitat de patologies cardiorespiratòries, fan de l’auscultació una metodologia clau, a la vegada que complexa, en el diagnòstic de molts processos mòrbids i que necessita un bon aprenentatge i un experimentat ensenyant. Per últim cal esmentar l’aparició, no fa gaires anys, de l’estetoscopi electrònic, que, té com a millora específica la tecnologia electrònica que afavoreix la transmissió sense fil de sorolls i dades entre dispositius, en aquest cas entre el mateix estetoscopi i un ordinador. (Carrasco Mora, 2014).

Tot i que la majoria de les aplicacions, des de fa ja 200 anys, s’orientaven a explorar l’aparell cardiorespiratori, no hem d’oblidar que successivament al llarg de tot aquest temps es van introduir altres utilitats com l’auscultació abdominal o l’exploració fetal en les embarassades (Saravi, 2014). També pocs anys després de la invenció de l’instrument es va començar a fer servir per detectar problemes de traumatologia com les fractures, perquè permetia percebre auditivament la crepitació òssia i saber amb més certesa el que calia fer. Hem d’esmentar que l’estudi d’aquest tipus de lesions de manera molt més exacta no arribaria fins l’aparició dels raigs X, ja cap a finals del xix.

SÍMBOL D’UNA PROFESSIÓ
L’aparició de l’estetoscopi va marcar l’inici d’una nova perspectiva dels processos cardíacs i respiratoris. A més va ser el començament d’un temps, no sempre continu, d’avenços tècnics i tecnològics en un context on l’hospital i l’ensenyament de la clínica marcaran significativament l’evolució de la medicina. Juntament amb la modernització d’aquest instrument anaren sorgint tècniques, com l’electrocardiògraf, els raigs X, els ultrasons, la tomografia computeritzada o la ressonància magnètica, per citar alguns dels molts avenços produïts en aquestes dues últimes centúries i que han portat a conèixer el cos humà de manera íntima i profunda.

Considerat per molts imatge i representació de la professió mèdica, l’estetoscopi necessita un procés d’aprenentatge el més complet possible en totes les generacions de metges i altres professionals sanitaris per tal de treure-li el màxim partit. No sols en situacions de salut sinó fonamentalment en el diagnòstic de moltes patologies en el camp respiratori, cardíac, abdominal o fetal.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
FUNDACIÓN MUTUA LEVANTE