Del 12 de gener al 1 de març de 2024

de dilluns a divendres de 8.00h a 13.00 i de 17.00 a 20.00

Les persones habitem les societats actuals sota ritmes accelerats i abocats al consum instantani. El subjecte actual compta amb pocs moments per al recolliment, la recuperació de sí mateix, la reflexió. Espai i temps estan farcits, tot està cobert, ocupat, sonoritzat, perdent llavors la capacitat de gaudir d’un temps no ocupat, del silenci, de parar, de respirar.

Tanmateix, per a poder crear cal aquest espai i temps. Es necessita distància, pensar, reposar i deixar un solatge a fi de trobar l’essència del projecte que sols dona el temps. Els últims treballs de Luis Sanus podrem veure aquest solatge fruit d’uns temps més pausats i meditats, on utilitza la creació artística com un procés d’escolta, acompanyament i autoconeixement. L’art i la creació passen llavors a un estat de meditació on l’artista es troba en una constant experimentació basada en l’essència i el ser que plasmen l’estat vital en què es troba l’artista.

En ĀTMAN podrem veure una obra pausada i meditada que juga amb les formes, colors i materials. En aquest cas, l’artista experimenta amb l’espontaneïtat i d’immediatesa de la visió i la seua reacció tal com ho feien els impressionistes, parant especial atenció al temps des d’una abstracció portada al seu límit. Una abstracció que també beu molt d’autors com Pollock o Kooning, amb un art d’acció (action painting) on la superfície de les seues obres estan cobertes per una multiplicitat bigarrada de taques de colors, de moviment, però a la vegada el resultat és una superfície homogènia. A més a més, també podem viure la seua obra des de l’experiència del contrast i de la no-presència d’elements, apel·lant a la mínima expressió on els colors busquen ser la imatge en si mateix i descartant la representació figurativa.

Aquesta exposició en definitiva permet observar una evolució artística, una transformació orgànica, una metamorfosi on s’espera pacientment. Els processos interiors de creació no tenen una idea preconcebuda del resultat final sino més aviat són el camí de tots els estímuls que van arribant a l’artista. Un canvi lent que obeeix a les vertaderes necessitats creatives de desenvolupament del pintor, necessitats que poden despertar sota l’influx d’experiències alienes però que després cristal·litzen en forma de creació lenta i personal.

Edurne Vaello Fernàndez