Em dic Mónica i este és de moment el meu projecte més personal, anomenat “El final del principi”.
Al començament es tractava d’un projecte final d’estudis de fotografia a l’Escola d’Art, però va acabar per convertir-se en alguna cosa més.
La proposta per al projecte final era de temàtica lliure i això és a vegades una arma de doble tall, però des d’un començament tenia clar el meu objectiu, volia contar una història.
Vaig fer molta investigació sobre el món de la dona al cinema ja que és una cosa que m’interessa molt, fins que vaig tindre la sort de conéixer una història única i real. Les casualitats de la vida em van fer topar-me amb una soprano. I encara que ja sentia estima pel món de la lírica, no coneixia a penes res i va ser el moment d’investigar sobre això i entrevistar el meu protagonista.
Cada vegada m’emocionava més la idea en poder saber tantes coses sobre la seua trajectòria, i quan el covid19 ens va permetre treballar en això a fons ens vam posar a la feina la protagonista, jo i moltes altres persones que han col·laborat en el procés.
Vaig treballar cada sessió amb el mateix procés i la mateixa il·lusió. Primer el concepte de la imatge, després localització i estilisme de la model. Ací sorgia moltes converses amb l’estilista i la protagonista amb la finalitat de crear una tonalitat harmoniosa per a la imatge.
Vaig tindre la sort de poder realitzar diverses sessions en diferents llocs amb l’ajuda de molta gent i una implicació plena de Lucca, la protagonista de les meues fotos.
Quan vaig passar a la postproducció del material, la narrativa de les imatges seleccionades m’anava donant el tipus de retoc que requeria cada imatge. Va ser un procés ardu però del qual vaig aprendre molt.
Passat un temps, analitzat el treball des d’un altre punt de vista i havent canviat moltes coses en la meua vida personal, vaig descobrir que tot el temps la protagonista de la història era jo mateixa. No vaig poder dissociar en eixe instant els meus sentiment i el meu treball creatiu. Vaig acabar per relacionar alguns aspectes de la professió de Lucca amb les meues emocions, i d’esta manera van aparéixer les fotografies en la meua imaginació.
Sempre vaig tindre clar el com, però no el perquè… la pròpia protagonista, em deia que no es veia reflectida en eixes expressions que jo li demanava, i bo, després d’un temps li vaig poder confessar que era jo la que se sentia d’eixa manera i m’estava expressant a través d’ella.
En definitiva, esta obra mostra a través del buit, la soledat i expressions hieràtiques la realitat dels meus sentiments en una etapa de la vida en la qual tot va canviar per a mi. Es va acabar una manera de veure les coses per a donar pas a una altra molt crua però més real.
El final del principi.