Mayo 2013

Si només haguera sigut cantant, alguna vegada hauríem vist l’Ovidi alliberant el micro del seu peu per tal de bambar per l’escenari com feien i fan els cantants més a l’ús, com ara Camilo Sesto. Però Ovidi no era exactament un cantant, o més ben dit, no era únicament un vocalista, ni tan sols la de cantautor és paraula suficient per a definir-lo. Ni tampoc  podem dir que era només actor. Ni poeta, solament. Ni un músic i prou. Era tot això dins d’una ànima d’artista. Era un intèrpret, com ell mateix es reconeixia de manera tan encertada: intèrpret. I és per això que no podia estar amb el micro entre les mans anant d’ací cap allà perquè les necessitava per a interpretar.

Així que durant les seues actuacions tot just es movia del lloc que l’ocupaven els peus en l’escena; tot el que feia ho feia en dos pams de sòl, però Ovidi convertia eixe estatisme en dansa de cintura cap amunt, i els recitals es tornaven ballets amb una coreografia que formaven l’artista, el micròfon i el faristol. I la cadira valenciana de sempre, de tota la vida, darrere. Negre sobre negre, camisa i pantaló negres sobre fons de càmera negra, deixant veure només les mans i el seu rostre com en un teatre d’ombres. I la seua veu, i les paraules que cantava. I les paraules que deia, perquè igual tenia que cantara o que diguera, i tenia igual que diguera o que cantara perquè Ovidi no era únicament un cantant, era un intèrpret.

Quan interpreta la cançó del carnisser i fa el gest de passar el ganivet, al públic li s’acurrufa el melic i hi ha qui sent que s’ha tallat el dit a la redona, i quan està acabant ‘Teresa’ i diu allò de ‘ballant el vals…’ és com si ballara el vals amb ella, un ball que és molt més que un ball físic, va més enllà, perquè Ovidi interpreta que balla un vals fet mig de poesia i mig de veritat. I eixa combinació  expressiva de rostre, braços i mans li donava a l’artista una inusitada grandiositat naixcuda de la més pura senzillesa. I humil, més que senzill, es mostra Ovidi quan escolta Toti i espera el seu torn; abaixa el cap i l’inclina mirant el guitarrista, escoltant les notes amb els braços caiguts al natural, o bé amb una mà a l’altura de la cintura, fent tot un conjunt harmònic de respecte i atenció al treball que està fent el seu company d’escenari. I quan li pertoca entrar ho fa amb decisió i contundència, i comença en eixe instant el recital, un recital d’interpretació: no hi ha una sola frase que no tinga el seu gest propi, no hi ha cap paraula que siga dita sense intenció, no diu el que diu ni canta el que canta solament amb la veu, ho fa també amb la cara, amb els ulls, amb les celles, expressant tota classe de sentiments i emocions que són al remat això que fa possible la comunió entre l’artista i l’espectador, perquè no existeix l’espectador que reaccione amb indiferència davant la contemplació de sentiments i emocions, i si observem detingudament, com observa l’ull fotogràfic de Pep Fuster, amb la mirada adequada els moviments del seus braços descobrirem que són el braços, sí, però també els colzes i les mans i fins i tot els dits els qui acompanyen de la manera més  precisa la història que ens canta i que ens conta.

Obria els braços com es desplega un ventall, i quan ho feia, quasi se sentia el vent càlid del seu parar, i el gest de la cara, sempre inspirat, sempre treballat, era el fanal de la història que ens contava farcida de veritat. Ara era suau, dolç i harmoniós, ara enèrgic i trepidant; amb un joc del canell acaronava una flor invisible que ell tornava olorosa, i per a dir ‘no’ hi havia prou amb un gest sec i ràpid de la mà, què dic de la mà?, del dit… què dic del dit?, de la punta del dit i potser encara li sobrava. Poeta i cantant, i mim poderós, i pallasso, també. Intèrpret d’ell mateix, d’allò que sentia, de les coses que escrivia, intèrpret dels versos que deia en escena, actor que ens obsequiava gestos de poeta.

Ximo Llorens