Del 03 d’octubre al 07 de novembre de 2019
La Veïna de dalt és una instal·lació pictòrica, digues-li instal·lació pictòrica digues-li collatge de coses trobades per ací i per allí, que conten una història de la qual és responsable Javier Pérez Vaquer. Un artista nascut fa 54 anys a Bolulla que és un bonic poble situat a la Marina Baixa just als peus de la Penya de l’Or. Aquesta informació no té res a veure amb l’exposició però pot resultar d’interès per a aquelles persones que, no sent pastors de ramats, es passen la vida a la muntanya practicant trail, trekking o posant finestres pictòriques a cases abandonades. Que és un nou esport muntanyenc que s’ha inventat Javier i que compagina amb el de penjar quadres pels arbres; una variant del que feia Agustín Ibarrola però amb menys implicació per part dels arbres.
Malgrat ser una persona jove, relativament jove, Javier porta ja a l’esquena gairebé un centenar d’exposicions. Algunes com aquesta, en solitari, d’altres amb col·lectius i altres amb el Grup Arreu, que és el grup que va iniciar la corrent estètica coneguda com arreuisme i del qual Javier va ser membre fundador juntament amb Manolo Gil, Jesús Albaladejo i Dani Granero.
Lo de arreu no ve per l’accepció de l’adverbi arreu (‘fer una cosa sense atenció o amb deixadesa’) va més pel substantiu ‘arreu’ o arreus que són el ‘conjunt de peces secundàries que s’afegeixen a una cosa principal, per completar-la.
Perquè d’això justament va l’obra de Javier. De recopilar. De recuperar. D’arreplegar andròmines, trastos vells, objectes ‘inútils’, dites, pensaments, restes de passat (del seu, del nostre) i tornar a donar-los vida sobre les pintures realitzades, també, sobre fusta vella, papers vells, cartrons vells, finestres velles i qualsevol deixalla vella amb la finalitat – açò és el més important – de contar-li a l’espectador una història que tinga a veure amb els records i la vida. La vida de Javier i sovint també la de l’espectador. Una història on el què és més important que el com; però on té una rellevància decisiva el amb què.
I poca broma, que aquestes històries dibuixades de Javier P. Vaquer han voltat, i continuen voltant arreu del món. París, Barcelona, València, Nantes, Toulosse en francès, Tolosa de Llenguadoc en occità (ho he mirat a la Viquipèdia) Berlin, Bolulla o Benimaclet han albergat les seues creacions entre moltes d’altres poblacions europees i del Comtat. L’última, tindrà lloc en uns pocs dies, a la Fira Internacional d’Art Contemporani d’Estocolm. Per cert, ara que ho pense, Estocolm respecte a Espanya vendria a ser com una veïna de dalt, no? Una veïna de dalt neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç com diria Espriu.
Eixa és l’altra, perquè de quina veïna de d’alt ens parla Javier quan ens parla de la veïna de dalt? La que estén els llençols i ens roba l’horitzó? La que camina tot el dia amb tacons? La que ens pega colpets amb la granera quan apugem el volum de la televisió? La que té orgasmes múltiples mentre nosaltres intentem conciliar el son? La que tira taronges a la policia? O aquella d’Estellés que arruixava les flors del balcó amb la llet dels seus pits?
No sabria dir-vos, això potser després ens ho explicarà l’autor. O no. Per a mi la veïna de dalt, aquesta veïna de dalt pictòrica en concret, té una mica de totes eixes veïnes. Però per damunt de tot és com un paradís perdut. Perdut no perquè s’haja deixat de tindre sinó perquè la veïna de dalt de cadascú, eixa que et canvia la vida, que t’obre les finestres de l’ànima perquè passe la llum i s’emporte els borrellons és un bé escàs; difícil de trobar com un diamant i difícil de que passe com un fals positiu o una coalició d’esquerres a l’estat espanyol.
Però malgrat tot això de vegades pasa. I tant que passa. I llavors quan un ensopega amb la veïna de dalt que de vegades es dona però de vegades és senzillament metàfora d’aventura, de sorpresa, de promesa i d’emancipació experimenta un salt evolutiu tant important com els dels micos davant el monòlit de 2001. Això és el que precisament ens ofereix Javier Pérez Vaquer amb aquesta exposició un àlbum de records, un viatge pictòric que ens trasllada a aquell món antic però molt jove, on tot estava per fer i tot era possible; farcit de ‘muchachas en flor que con su cuerpo en efervescencia precipitan el verano’.
Una de elles era la veïna de dalt, de la qual tots, ens vam, o ens hem, enamorat en un moment o un altre de les nostres vides per ser la més propera, la més autèntica i la més paradigmàtica de totes.
Pep Jordà.
