"Modernisme & invenció"
Fecha:

Del 06 de setembre al 27 de setembre de 2019

Horario:

De dilluns a dissabte de 10’00 a 14’00 i de 18’00 a 21’00 hores

Descripción:

Nou Art, nova Ciència

El temps que transcorre des de la construcció de la Tour Eiffel a l’Exposició Universal de París de 1889 i l’esclat de la Primera Guerra Mundial, amb l’ús del gas mostassa i la nova tecnologia de guerra, serà l’interval acordat pels historiadors per a classificar on es va desenvolupar un art nou que a Espanya s’anomenarà Modernisme.

Aquests dos esdeveniments, per sí mateix, signifiquen i van més enllà del que la populista dèria modernista actual pretén. Realment, a la fi del segle XIX, la Revolució Industrial ja ha vingut donant fruits amb una infinitat de màquines i d’invents que van anar transformant la vida quotidiana del planeta.

A propòsit del XIX, el periodista Enric González diu: “Va haver un segle, potser el més bell de tots, que va poder apuntar-se a l’horror del sentiment sense desenganxar els peus de la raó; que va formular grans idees sense perpetrar els crims implícits en elles; que va trencar amb Déu sense arribar a lamentar la seua absència; que va treballar amb paraules i xifres, la ciència, i va enfonsar alhora les mans en el material viscós del romanticisme”.

Mentre a Espanya –aleshores, una nació poc progressista i gens “moderna”- la religió ofegava les oportunitats del progrés, des d’aquest “XIX, el segle en el que el progrés (incloent el seu costat obscur) es va fer religió” (M. Rodríguez Rivero), vam passar al Novecento, al voltant de la mort de Giuseppe Verdi. Aquest segle XX, va continuar amb el fulgurant desenvolupament de la tecnologia, de l’organització industrial i de l’ambició desmesurada, però també fou el segle dels exterminis massius de persones i del medi ambient. A cavall entre els dos segles va existir L’Art Nouveau.

Com diu Alan Colqhoun, aquest Art Nouveau d’aquell temps “fou el primer intent sistemàtic de reemplaçar el sistema clàssic de l’arquitectura i de les arts decoratives… el nou moviment va abandonar aquella convenció del realisme que va seguir al Renaixement i va extraure la seua inspiració dels estils estranys al canon clàssic: del Japó, de l’edat mitjana i fins i tot, del rococó.”. El dilema era “com conservar els valors històrics de l’Art en les condicions imposades pel capitalisme industrial”. “Es van saltar la història recent i es van situar a un passat remot e idealitzat amb la fi de trobar un art que pogués estar justificat en termes històrics i que, no obstant això, fos absolutament nou”. Fou un estil burgès i luxuriós que fugia de l’obscura i dolenta realitat de la majoria de la humanitat.

En aquesta exposició es volen mostrar unes poques peces representatives d’aquells aparells, d’aquelles màquines, d’aquells instruments, d’aquell coneixement que, contemporàniament a l’Art Nouveau, donen testimoni del desenvolupament tecnològic que ens va canviar la manera de viure definitivament.

Juan Francisco Picó Silvestre

 

FUNDACIÓN MUTUA LEVANTE