Octubre/Noviembre 2012

Com tots saben estem immersos en una crisi. En una no, en dos. En una crisi econòmica i en una altra de valors. I des de fa poc també en una crisi d’identitat. Per tot arreu està present. Crisi és la paraula de moda. Però s’han preguntat alguna vegada pel seu significat?

Jo sí i com no vaig ser capaç de donar-me una bona resposta, vaig consultar el diccionari i la Wikipedia. Crisi! Diu: Canvi brusc en el curs d’una malaltia, en sentit favorable o advers per al pacient – no es mullen gens els acadèmics de la llengua – vaig seguir llegint: Situació circumstancialment difícil d’una persona. Del grec krísis que significa decisió. ¿O siga que la crisi no te perquè ser sempre una cosa dolenta, de vegades també potser una oportunitat, un punt d’inflexió per a prendre alè i continuar fent d’una altra manera?

Doncs sí. I quin millor exemple d’aquesta accepció de la paraula que el pintor Jesús Cees. Un artista que va descobrir la seua vocació gràcies a la crisi.

Tot va començar quan tenia divuit anys. Vivia plàcidament – si es pot dir això de passar-se dotze hores a una fàbrica tèxtil – quan un dia mentre treballava al teler, de sobte es va sentir com si fora un peça més de la maquinària. Es va atabalar i va decidir que allò no era vida. Va patir una crisi i va prendre una decisió: embolicar un amic i tots dos junts, emulant Gaugin, fugir del que era artificial i convencional i emprendre un viatge cap als mars del sud.

Dos mesos més tard quan es van quedar sense un duro a la butxaca l’ambaixada espanyola a Singapur va haver de repatriar-los, abans de que pogueren arribar a la terra promesa de la Polinèsia. De tota manera alguna cosa va passar durant el viatge que el va canviar per sempre. Perquè des d’aleshores Jesús va tindre la convicció de que, malgrat haver perdut una batalla, tot just acabava de començar la guerra per trobar el seu lloc al món.

El trobaria anys després, mentre treballava a Cambrils. Descansava al llit després d’una llarga jornada de cambrer quan va sentir un neguit a l’interior. Una necessitat compulsiva de dibuixar, tot i que no ho havia fet mai. Estava patint una crisi i va prendre una decisió: apartar els mobles i començar a pintar les parets com un home de les cavernes que amb uns traços, gairebé infantils, intentava explicar-se a sí mateix i a tot el que l’envoltava.

Amb aquella experiència Jesús Cees va treure en clar dos coses. La primera que volia ser pintor i la segona que la neteja de l’habitació anava a costar-li un ull de la cara. Si no és que li costava la faena. Però pintar el relaxava, li treia el neguit que havia arrossegat durant molt de temps i li donava una oportunitat de respirar aire fresc. El que calia, ara, era conèixer la tècnica per convertir aquells gargots de la paret en una vertadera forma d’expressió artística.

Sota el magisteri de Benigno Andreu va aprendre a dibuixar. I amb l’ajuda de la intuïció es va endinsar en l’univers dels colors i de les textures. Dos elements que li van ajudar a obrir pas a les imatges que bullien al seu interior.

Unes imatges que van veure oficialment la llum l’any 1999 quan, de la mà del seu amic i mentor Manuel Arjona, va inaugurar la primera exposició al Círculo Industrial. L’exitós debut es veuria confirmat mesos més tard amb l’adquisició d’una de les seues obres per part de la Diputació Provincial d’Alacant.

Però com lamentablement sempre passa, després d’aquell moment d’eufòria va arribar de nou la crua realitat per constatar que viure de la pintura és una cosa difícil i complicada. Més encara quan un no accepta pintar quadres comercials, per no haver de convertir la devoció en una obligació, ni disposa d’estudi propi, ni de sales on exposar l’obra. Una nova crisi s’albirava l’horitzó.

I una nova decisió: El terme municipal d’Alcoi, tot i que no era massa extens, resultaria suficient per convertir-lo en estudi i en sala d’exposicions. Dit i fet. De seguida es va posar mans a l’obra. Com si d’un Agustín Ibarrola es tractara va començar a pintar: el pont de les Set Llunes, la pedra del Mas del Potro, una paret de l’ermita de Sant Antoni, una altra de San Cristòfol… amb la creu no es va atrevir no se sap si pel vertigen o per la quantitat de pintura necessària.

Una altra iniciativa per denunciar la falta d’instal·lacions i d’ajudes municipals va ser l’exposició que l’any 2010 va fer a la Plaça d’Espanya. Una exposició que potser ha passat al llibre Guinness dels rècords com la més curta de la història. Només desplegar els llenços van arribar sis agents de la policia i es van emportar totes les obres. Ja saben la sensibilitat que les forces d’orde públic tenen cap a qualsevol tipus de manifestació, incloent les artístiques.

Afortunadament per a tots Jesús Cees va superar també aquesta darrera crisi i amb el suport d’amics i d’altres companys pintors ha pogut continuar treballant i ampliant el seu extens catàleg  que suma ja més de 2.000 obres. I gràcies a entitats con Mutua Levante que aposten per la senzillesa i per tot el que ens és proper, nosaltres hem pogut gaudir i compartir algunes d’eixes obres.

Pintures expressives, lluminoses, amb una patina d’innocència que de vegades no ho es tant. On el color i la textura tenen una importància cabdal. Que tècnica i temàticament son capaces de tocar tots els pals. Hi ha que semblen socarrats, eixes peces singulars de la ceràmica popular valenciana. Hi ha d’altres que evoquen Kandinsky, Klee, Chagal, Keith Haring o el duaner Rosseau. Però totes tenen un denominador comú: l’eclecticisme, la llibertat i la desimboltura. Trets característiques que comparteixen amb el seu autor i que com aquella pintada que hi ha a la paret de l’antiga escola d’Art ens recorden ‘que l’art ni s’ensenya ni s’inculca’  perquè l’art només és una manera de viure i de sentir. I, potser, la millor estratègia per superar qualsevol crisi.

Pep Jordà